If we talk about the time, about the solitude, about the horror, we are talking about the men, and then about the body, the flesh and finally, of course, about the monster.
Si parlem sobre el temps, sobre la solitud, sobre l’horror, ho estem fent sobre l’home, i llavors sobre el cos, la carn i finalment, és clar, sobre el monstre.
Jo sóc la ferida del rastre,
la malaltia,
qui fa el trau
la raspada, el cop, la nafra.
Jo, l’insignicant invasor que
refà el rostre.
Perquè meva és la cicatriu
al tall de la carn de l’altre.
Jo era tan sols en la pintura i d’altres excuses.
I was just for the painting and some other excuses.
La manera de la carn requereix d’un cert compromís amb la forma, però no s’aconsegueix res si al mateix temps no s’intenta expressar la mort d’aquesta forma. Una mort que succeeix segon a segon i que s’ha d’entendre alhora com a fet: anecdòtic i místic.
The way of the flesh requires a certain commitment with the form (shape?), but nothing can be achieved if you do not attempted to express the death of this form (shape?). A death that happens second by second and must be understood as a fact anecdotal and mystical at the same time.
Nineta de cartró I. Tècnica mixta sobre cartró. 46 X 33 cm. 2011.