Fa anys Matías Vallés va dir de la meva obra (més o manco): la pintura de “Tià Zanoguera llora”. Molts anys després una altra Vallés, M Elena aquest cop, diu: “Tià Zanoguera no mola”. Poc a poc es va entenent el que faig. I m’alegra. 
També content per l'”apabullante” de Carlos Jover:
Carregant els nostres camins, la pols dels fruits secs i vells ens deixarà la marca de les nostres petites passes mentre el solc es va eixamplant i haurem de menester les parets fetes de carn perquè a dins no s’esllevissi el món i a fora les cendres tornin germinar.
Quan pintes la taca, el rastre, la petjada, la pinzellada han de tenir un sentit, si no el tenen no tenen sentit.
El retrat pot mostrar-se de diferentes maneres, la representació de la figura o també la representació de “la matèria que conforma a la figura”, la carn, l’home.
La matèria és realitat, però també pot ser representació de la realitat, quan pintes, ho tens en compte això o fracasses, perquè la matèria necessita una intenció, un cos on projectar-se.
Pere Salabert escriu en el llibre PINTURA ANÉMICA, CUERPO SUCULENTO, sobre l’evolució de l’art pictòric, sobretot el retrat, i com d’una pintura simbòlica, espiritual i absent de carn s’arriba, al sXX, a unes expressions artísitques on la pintura arriba a desapareixer i deixa lloc a la matèria directe, fluids corporals diversos.
Desde las figuras de Piero della Francesca o Vermeer de Delft, esas presencias incorpóreas, casi fluidas, hasta la atención actual a los cuerpos, el dolor físico y la carne cadaverizada, el agusanamiento o la podredumbre —¿anticipo para una experiencia de lo informe?—, pasando por las magulladuras y las heridas, la sangre o el semen, la orina, el vómito o los excrementos, este libro revisa una actividad estética que después de privilegiar la pureza formal de las cosas con el lógico menoscabo de su principio físico más consistente, sufre una larga alteración ideológica cuya radicalización final lo sitúa en un paraje de incertidumbres en el que los signos son suplantados por las cosas, la imagen de los cuerpos por los propios cuerpos, o la referencia a la materia por la materia misma.
El que potser es troba a faltar al llibre és mostrar la tensió que aquest canvi ha provocat en molts artistes i com han lluitat per reunir i agermanar les dues vies. Perquè aquest ha de ser la manera en que recuperar la pintura, al manco mitjançant la cosnciència de la lluita entre matèria i representació.
Fixem-nos en Jackson Pollock, que després d’atomitzar la pintura i convertir les seves obres en gest (cos) i pintura (matèria pictòrica: aglutinant + pigment) va buscar retrobar aquest cos atomitzat ja que el gest ja no li era suficient. Sobre aquest tema no se’n parla suficient, les obres posteriors als drippings més coneguts començen a omplir-se de mostres de retrat, de rastres més explícits del cos: restes de l’acció com llosques de tabac, les mans de l’autor, línies que començen a buscar de nou una representació, diguem-li clàssica. De segur que aquesta dicotomia i la seguretat que havia d’afrontar, de nou, un gran canvi que degué suposar una gran pressió a Jackson Pollock.
Seguint aquestes idees pens que quan alguns parlen de la meva obra com a expressionista fan una anal·lisi massa superficial.
