Pere Salabert escriu en el llibre PINTURA ANÉMICA, CUERPO SUCULENTO, sobre l’evolució de l’art pictòric, sobretot el retrat, i com d’una pintura simbòlica, espiritual i absent de carn s’arriba, al sXX, a unes expressions artísitques on la pintura arriba a desapareixer i deixa lloc a la matèria directe, fluids corporals diversos.

Desde las figuras de Piero della Francesca o Vermeer de Delft, esas presencias incorpóreas, casi fluidas, hasta la atención actual a los cuerpos, el dolor físico y la carne cadaverizada, el agusanamiento o la podredumbre —¿anticipo para una experiencia de lo informe?—, pasando por las magulladuras y las heridas, la sangre o el semen, la orina, el vómito o los excrementos, este libro revisa una actividad estética que después de privilegiar la pureza formal de las cosas con el lógico menoscabo de su principio físico más consistente, sufre una larga alteración ideológica cuya radicalización final lo sitúa en un paraje de incertidumbres en el que los signos son suplantados por las cosas, la imagen de los cuerpos por los propios cuerpos, o la referencia a la materia por la materia misma.

El que potser es troba a faltar al llibre és mostrar la tensió que aquest canvi ha provocat en molts artistes i com han lluitat per reunir i agermanar les dues vies. Perquè aquest ha de ser la manera en que recuperar la pintura, al manco mitjançant la cosnciència de la lluita entre matèria i representació.

Fixem-nos  en Jackson Pollock, que després d’atomitzar la pintura i convertir les seves obres en gest (cos) i pintura (matèria pictòrica: aglutinant + pigment) va buscar retrobar aquest cos atomitzat ja que el gest ja no li era suficient. Sobre aquest tema no se’n parla suficient, les obres posteriors als drippings més coneguts començen a omplir-se de mostres de retrat, de rastres més explícits del cos: restes de l’acció com llosques de tabac, les mans de l’autor, línies que començen a buscar de nou una representació, diguem-li clàssica. De segur que aquesta dicotomia i la seguretat que havia d’afrontar, de nou, un gran canvi que degué suposar una gran pressió a Jackson Pollock.

Seguint aquestes idees pens que quan alguns parlen de la meva obra com a expressionista fan una anal·lisi massa superficial.