Saturn (Cronos) devorant als seus fills (retrat dels nebots i de mi mateix). Acrílic sobre tela. 130 X 97 cm.

Cronos crida als seus nebots, està cansat de la mort, la mort que ell ha oferit als seus fills però també la mort dels segons, dels instants; la seva mort. La mort del seu cos que no és més que un rellotge d’arena. Està cansat i potser això li fa perdre l’enteniment. Sí, els seus fills ja són morts, fins i tot aquell que tothom pensava que s’havia lliurat de la seva fam és mort, Zeus és mort. Imbècils aquells que pensaren que havia sobreviscut. Es va menjar la pedra embolicada, sí, es va fer el beneit, no volia problemes amb la seva dona, però després va acabar el que havia començat i va menjar-se al seu darrer descendent. Aquesta és la veritat. Ja no hi ha successors, la mort ja no ha de fer-li por, no hi ha por. Però si hi ha por. Cronos crida als seus nebots, després cridarà als seus amics, a la seva dona, i després cridarà al silenci. Però al silenci no podrà menjar-se’l perquè llavors el silenci ho serà tot. Tot és silenci, silenci absolut. Res. No hi ha por.

Cronos calls his nephews, tired of the death, the death he has given to his sons but also the death of the seconds, the moments, his death. The death of his body, that is nothing more than a sand clock. He is tired and maybe that makes him lose understanding. Yes, his childrens are already dead, even that one that everyone thought he had gotten rid of his hunger is dead, Zeus is dead. Morons who thought they had survived. He ate the wrapped stone, yes, he make himself the fool because he did not want problems with his wife, but after that he finished what was started and ate his last descendant. This is the truth. There is no more successors, death no longer has to fear him, no fear. But there is fear. Cronos calls his nephews, then calls his friends, his wife, and then he will call the silence. But he won’t eat the silence because then all will be silence. All is silence, absolute silence. Nothing. There is no fear.