Quan pintes la taca, el rastre, la petjada, la pinzellada han de tenir un sentit, si no el tenen no tenen sentit.

Dona clivelladaEl retrat pot mostrar-se de diferentes maneres, la representació de la figura o també la representació de “la matèria que conforma a la figura”, la carn, l’home.

aire1La matèria és realitat, però també pot ser representació de la realitat, quan pintes, ho tens en compte això o fracasses, perquè la matèria necessita una intenció, un cos on projectar-se.

Pintura anémica, cuerpo suculento

Pere Salabert escriu en el llibre PINTURA ANÉMICA, CUERPO SUCULENTO, sobre l’evolució de l’art pictòric, sobretot el retrat, i com d’una pintura simbòlica, espiritual i absent de carn s’arriba, al sXX, a unes expressions artísitques on la pintura arriba a desapareixer i deixa lloc a la matèria directe, fluids corporals diversos.

Desde las figuras de Piero della Francesca o Vermeer de Delft, esas presencias incorpóreas, casi fluidas, hasta la atención actual a los cuerpos, el dolor físico y la carne cadaverizada, el agusanamiento o la podredumbre —¿anticipo para una experiencia de lo informe?—, pasando por las magulladuras y las heridas, la sangre o el semen, la orina, el vómito o los excrementos, este libro revisa una actividad estética que después de privilegiar la pureza formal de las cosas con el lógico menoscabo de su principio físico más consistente, sufre una larga alteración ideológica cuya radicalización final lo sitúa en un paraje de incertidumbres en el que los signos son suplantados por las cosas, la imagen de los cuerpos por los propios cuerpos, o la referencia a la materia por la materia misma.

El que potser es troba a faltar al llibre és mostrar la tensió que aquest canvi ha provocat en molts artistes i com han lluitat per reunir i agermanar les dues vies. Perquè aquest ha de ser la manera en que recuperar la pintura, al manco mitjançant la cosnciència de la lluita entre matèria i representació.

Fixem-nos  en Jackson Pollock, que després d’atomitzar la pintura i convertir les seves obres en gest (cos) i pintura (matèria pictòrica: aglutinant + pigment) va buscar retrobar aquest cos atomitzat ja que el gest ja no li era suficient. Sobre aquest tema no se’n parla suficient, les obres posteriors als drippings més coneguts començen a omplir-se de mostres de retrat, de rastres més explícits del cos: restes de l’acció com llosques de tabac, les mans de l’autor, línies que començen a buscar de nou una representació, diguem-li clàssica. De segur que aquesta dicotomia i la seguretat que havia d’afrontar, de nou, un gran canvi que degué suposar una gran pressió a Jackson Pollock.

Seguint aquestes idees pens que quan alguns parlen de la meva obra com a expressionista fan una anal·lisi massa superficial.

Rastres i rostres gravats

ANY SABÀTIC. SABBATICAL YEAR

UN ANY SABÀTIC

Tornar a pintar i estrenar web després d’un any

 Aquest ha esta un any sabàtic. Durant molts d’anys el setembre i octubre (a vegades eren dos mesos i a vegades tres) eren els meus mesos sabàtics per raons de força major, treballar per menjar. Sempre explic que aquells mesos em feien molt bon servei: guanyava alguns diners, treballava en una feina en la que sóc realment bo perquè és la feina que he fet tota la vida, el negoci familiar i una part fonamental del meu propi ser, i també tenien l’efecte de posar-me els peus a terra, perquè embrutar-se les mans en una feina feixuga amb jornades de sol a sol (i de sol a sol és una expressió perquè no vèiem el sol ni quan ens hi posàvem ni a l’hora d’acabar) te posa els peus a terra, i perquè estar en contacte amb gent que viu de la terra també te posa en contacte amb el món real, aquell que tan sovint en el món de l’art es perd de vista. Entendre com a sabàtic els mesos en que la feina era l’únic significatiu, vol dir que l’altra feina és la que un entén com la cosa més important en la seva vida; sempre el primer ha estat la pintura.

Però aquest cop, i també per raons de força major, es varen allargar aquests dos o tres mesos i s’han convertit en més d’un any, el meu any sabàtic on anar pintar ha estat un fet esporàdic. D’acord que aquestes noves raons de força major donen sentit a l’espera, però també és cert que després de tocar de peus a terra alguna cosa a dins meu volia tornar a enlairar-se o millor, i si em permeteu, a tornar a ficar el cap a sota terra. Ara, que comença a acabar aquest any sense pintar, i siguin quines siguin les raons que l’han forçat, la conclusió és que no voldria un altre any sabàtic, a no ser, és clar, que fos per a pintar.

Malgrat tot alguna cosa s’ha fet:Relatius. Acrílic sobre paper. 2014

Relatius. Acrílic sobre tela. 100x70cm. 2014.

Painting again and brand new website after one year

This has been a sabbatical year. For many years September and October (sometimes two months sometimes three) were my sabbatical months for reasons of force majeure, I mean: work for food. I use to explain that those months made ​​me very good service: I earned some money working at a job in which I am really good because I’ve done it all my life, the family business and a fundamental part of my own being, and had the effect of putting my feet on the ground. Because when you get your hands dirty in a heavy work, with journeys from sunup to sunset (from sunup to sunset is an expression of course because we neither saw the sun when we started or finished) you really put your feet on the ground, and so be in touch with countrypeople who live in the soil also puts you in touch with the real world, so often in the world of art we lose the sense of reality! Understand as sabbatical those months, when work was the only significant thing, means that the other job (painting) is the most important thing in the life; the painting has always been the first.

But this time, and also for reasons of force majeure, those two or three months were extended and have become more than a year, my sabbatical year when to go to paint has been something sporadic. All right, the new circumstances has given sense to this wait, but it’s also true that after touching down to earth and put the feet on ground something inside me wanted to fly again, or better, and if I may, put my head into the soil. Now, that is starting to end this year without paint, and whatever the reasons which have forced it, the conclusion is that I would not like another sabbatical year, unless, of course, it would be for paint.